viernes, 26 de octubre de 2007

La masia oblidada







Al poble de Joanetes a la Vall d'en Bas va desapareixer la vida d'una masia
i va deixar rere seu tota la seva ombra.


...LA MASIA OBLIDADA... per Sara Mákina

… i no se perquè vaig voler tornar al lloc on tot va passar, on tota la meva vida es va truncar, on tots els meus desitgos van desaparèixer, on les meves ganes de viure i la meva vitalitat, gairebé queden anul·lades...
... aquella masia havia sigut de la meva família i vaig fugir. Per culpa meva estava així, oblidada, tota bruta i segur que a punt de caure, crec que per això vaig tornar, volia que la masia, respires l’ambient d’abans, el olor a pa acabat de fer, els esmorzars...

Tot va començar quan els meus germans van marxar cap a la ciutat, allò era petit per a ells, no trobaven un bon treball o al menys això deien. Desprès els meus pares van tindré que marxar, els metges de la ciutat es suposa que eren millors.
Així que hem vaig quedar sola, encara que tots els caps de setmana venien els meus pares i algun cop els meus germans.

Al cap de poc temps li vaig proposar a la meva parella que vingués amb mi, perquè la masia em quedava massa gran per a mi sola. Crec que aquell va ser el pitjor error, va començar a controlar tot el que feia, les meves amistats, el meu treball, els companys de feina, els meus estudis, l’equip de bàsquet, hem trucava a totes hores, era estresant, no tenia cap confiança en mi, i jo l’havia dipositat tota en ell amb el sol fet de estar a casa meva, però no li podia dir això, així que anava cedint algunes de les seves coses, per o dir a gairebé totes...

Vaig començar deixant de banda els estudis per estar amb ell, feia alguna que altre “campana”, i desprès inventava mil excuses...
Quan sortíem amb els amics era divertit, però al arribar a casa era... tenia por de tornar a casa amb ell, sempre hi havia alguna cosa que li molestava... Que hagués abraçat a un amic, que hagués estat parlant massa estona...
Crec que per això li vaig agafar por aquella casa, una por que només entrar la sentia al meu cos, sempre hem feia passar a mi primera.. desprès una empenta i els seus ulls canviaven per complert, era com si alguna cosa s’apoderes d’ell, o això era el que volia pensar en aquells moments, l’única cosa que el perdia eren els gelos, gelos de tot i per a tots....

Recordo la primera vegada, va ser desprès d’un partit de bàsquet, vam guanyar el partit i això ens classificava per las fases, estàvem molt contentes i van decidir anar a celebrar-lo i con jo tenia la masia las vaig convidar a fer un soparet... Vam anar a comprar tot el que ens calia per la nit, una mica d’amanida, unes pizzes, hamburgueses, refrescos, cerveses i no recordo que mes vam comprar...

Jo vaig anar a casa mentre les noies anaven a les seves a dutxar-se i a canviar-se de roba, be i a buscar a les seves parelles... Quan vaig entrar a casa estava sentat a la cadira, mirant-me com si hagués fet alguna cosa dolenta, es va aixecar i em va clavar el que seria el seu primer cop de puny, em va tirar al terra i quan em vaig aixecar va començar a donar-me patades i a dir-me que perquè havia arribat tant tard, que que era el que passava per el meu cap, que ell tenia coses a fer i que no estava allà per a perdre el temps...
El sopar va ser una mica temps, la meva cara estava marcada i jo vaig inventar una excusa, que no se encara si la van creure, quan hem van preguntar per ell vaig dir que estava a l’habitació, que no es trobava bé...

El segon cop, va ser perquè vaig sortir tard de treballar, i un altre cop sentat a la cadira, vaig passar intentant esquivar-ho, però no va servir de res, va empentar-me i un altre cop a cops...

Vaig deixar el treball per centrar-me als estudis i al final els estudis em van deixar a mi...
L’equip de bàsquet es va dissoldre quan ens van eliminar a la primera ronda, el nostre entrenador no volia continuar amb un equip que no guanyava, però en realitat es que tenia altres plans, un altre equip al poble del costat...

Així que anava quedant-me sense coses i només amb ell, la masia i la horrible cadira on estava sempre esperant-me...
Hi ha moltes que no recordo, però la mes dura, la que de veritat em va fer fugir del poble va ser la del sopar que fèiem cada d’any, com sempre ell va voler quedar-se a casa y no sortir i jo un altre excusa perquè no quedes malament... ara penso que com el podria defensar tant...

Vaig anar al sopar, m’ho vaig passar d’allò més bé, però a l’hora de anar cap a casa, vaig començar a dubtar a no voler anar, a fugir, però no podia, ningú sabia el meu secret o almenys això creia...

Quan vaig entrar a casa, i no el vaig veure sentat a la cadira, vaig respirar tranquil·la, vaig pujar fins a la habitació i vaig començar a treure’m la roba per posar-me el pijama, quan vaig anar a agafar el pijama, el vaig notar darrera meu, em va empentar i vaig caure sobre el llit, a les hores vaig posar las mans a la cara per no veure la seva cara d’odi, els seus ulls de mala persona, el volia deixar en aquell mateix moment, però preferia que acabés amb mi o que pares i marxes, però no parava .., al final vaig decidir que tenia que lluitar que tenia que lluitar, que tenia que sortir d’allà, em vaig defendre i vaig treure les forces d’on vaig poder, al final vaig poder treureme’l de sobre, i al vaig fer fora de casa, fora de la meva vida... la seva frase encara ressona entre la paret de l’habitació...”Si no seràs meva, no seràs de ningú” i va marxar picant la porta amb totes les seves forces...

Al matí següent, vaig fer les maletes i vaig sortir de casa direcció Barcelona, on estaven els meus pares i els meus germans, i on per un temps, hem deixarien viure amb ells...
Vaig tancar la porta i vaig posar al candau, no volia tornar mai més...

Ara ja han passat gairebé uns onze anys i he tornat aquí, l’únic que queda una mica en peu es l’habitació i el sofà del menjador, això si, tot son mobles vells, la seva cadira continuava allà, vaig decidir que seria el primer que llençaria de la masia...

I ara “Manos a la obra”, vaig decidir anar a buscar alguns amics amb els que no havia perdut el contacte, vam estar parlant de mi i de mil coses, el nom de ELL no va aparèixer per cap banda, suposo que sabien tot el passava...… i no se perquè vaig voler tornar al lloc on tot va passar, on tota la meva vida es va truncar, on tots els meus desitgos van desaparèixer, on les meves ganes de viure i la meva vitalitat, gairebé queden anul·lades...
... aquella masia havia sigut de la meva família i vaig fugir. Per culpa meva estava així, oblidada, tota bruta i segur que a punt de caure, crec que per això vaig tornar, volia que la masia, respires l’ambient d’abans, el olor a pa acabat de fer, els esmorzars...

Tot va començar quan els meus germans van marxar cap a la ciutat, allò era petit per a ells, no trobaven un bon treball o al menys això deien. Desprès els meus pares van tindré que marxar, els metges de la ciutat es suposa que eren millors.
Així que hem vaig quedar sola, encara que tots els caps de setmana venien els meus pares i algun cop els meus germans.

Al cap de poc temps li vaig proposar a la meva parella que vingués amb mi, perquè la masia em quedava massa gran per a mi sola. Crec que aquell va ser el pitjor error, va començar a controlar tot el que feia, les meves amistats, el meu treball, els companys de feina, els meus estudis, l’equip de bàsquet, hem trucava a totes hores, era estresant, no tenia cap confiança en mi, i jo l’havia dipositat tota en ell amb el sol fet de estar a casa meva, però no li podia dir això, així que anava cedint algunes de les seves coses, per o dir a gairebé totes...

Vaig començar deixant de banda els estudis per estar amb ell, feia alguna que altre “campana”, i desprès inventava mil excuses...
Quan sortíem amb els amics era divertit, però al arribar a casa era... tenia por de tornar a casa amb ell, sempre hi havia alguna cosa que li molestava... Que hagués abraçat a un amic, que hagués estat parlant massa estona...
Crec que per això li vaig agafar por aquella casa, una por que només entrar la sentia al meu cos, sempre hem feia passar a mi primera.. desprès una empenta i els seus ulls canviaven per complert, era com si alguna cosa s’apoderes d’ell, o això era el que volia pensar en aquells moments, l’única cosa que el perdia eren els gelos, gelos de tot i per a tots....

Recordo la primera vegada, va ser desprès d’un partit de bàsquet, vam guanyar el partit i això ens classificava per las fases, estàvem molt contentes i van decidir anar a celebrar-lo i con jo tenia la masia las vaig convidar a fer un soparet... Vam anar a comprar tot el que ens calia per la nit, una mica d’amanida, unes pizzes, hamburgueses, refrescos, cerveses i no recordo que mes vam comprar...

Jo vaig anar a casa mentre les noies anaven a les seves a dutxar-se i a canviar-se de roba, be i a buscar a les seves parelles... Quan vaig entrar a casa estava sentat a la cadira, mirant-me com si hagués fet alguna cosa dolenta, es va aixecar i em va clavar el que seria el seu primer cop de puny, em va tirar al terra i quan em vaig aixecar va començar a donar-me patades i a dir-me que perquè havia arribat tant tard, que que era el que passava per el meu cap, que ell tenia coses a fer i que no estava allà per a perdre el temps...
El sopar va ser una mica temps, la meva cara estava marcada i jo vaig inventar una excusa, que no se encara si la van creure, quan hem van preguntar per ell vaig dir que estava a l’habitació, que no es trobava bé...

El segon cop, va ser perquè vaig sortir tard de treballar, i un altre cop sentat a la cadira, vaig passar intentant esquivar-ho, però no va servir de res, va empentar-me i un altre cop a cops...

Vaig deixar el treball per centrar-me als estudis i al final els estudis em van deixar a mi...
L’equip de bàsquet es va dissoldre quan ens van eliminar a la primera ronda, el nostre entrenador no volia continuar amb un equip que no guanyava, però en realitat es que tenia altres plans, un altre equip al poble del costat...

Així que anava quedant-me sense coses i només amb ell, la masia i la horrible cadira on estava sempre esperant-me...
Hi ha moltes que no recordo, però la mes dura, la que de veritat em va fer fugir del poble va ser la del sopar que fèiem cada d’any, com sempre ell va voler quedar-se a casa y no sortir i jo un altre excusa perquè no quedes malament... ara penso que com el podria defensar tant...

Vaig anar al sopar, m’ho vaig passar d’allò més bé, però a l’hora de anar cap a casa, vaig començar a dubtar a no voler anar, a fugir, però no podia, ningú sabia el meu secret o almenys això creia...

Quan vaig entrar a casa, i no el vaig veure sentat a la cadira, vaig respirar tranquil·la, vaig pujar fins a la habitació i vaig començar a treure’m la roba per posar-me el pijama, quan vaig anar a agafar el pijama, el vaig notar darrera meu, em va empentar i vaig caure sobre el llit, a les hores vaig posar las mans a la cara per no veure la seva cara d’odi, els seus ulls de mala persona, el volia deixar en aquell mateix moment, però preferia que acabés amb mi o que pares i marxes, però no parava .., al final vaig decidir que tenia que lluitar que tenia que lluitar, que tenia que sortir d’allà, em vaig defendre i vaig treure les forces d’on vaig poder, al final vaig poder treureme’l de sobre, i al vaig fer fora de casa, fora de la meva vida... la seva frase encara ressona entre la paret de l’habitació...”Si no seràs meva, no seràs de ningú” i va marxar picant la porta amb totes les seves forces...

Al matí següent, vaig fer les maletes i vaig sortir de casa direcció Barcelona, on estaven els meus pares i els meus germans, i on per un temps, hem deixarien viure amb ells...
Vaig tancar la porta i vaig posar al candau, no volia tornar mai més...

Ara ja han passat gairebé uns onze anys i he tornat aquí, l’únic que queda una mica en peu es l’habitació i el sofà del menjador, això si, tot son mobles vells, la seva cadira continuava allà, vaig decidir que seria el primer que llençaria de la masia...

I ara “Manos a la obra”, vaig decidir anar a buscar alguns amics amb els que no havia perdut el contacte, vam estar parlant de mi i de mil coses, el nom de ELL no va aparèixer per cap banda, suposo que sabien tot el passava...

miércoles, 24 de octubre de 2007